lunedì 27 giugno 2016

La dictadura del oci

És el primer diumenge d’estiu, fa calor encara que no sigui insuportable i fora de la fenestra es veuen les copes dels arbres (tipuana tipu) dansar en la brisa de la tarda.

Aquest primer cap de setmana estiuenc arriba poc després de les celebracions de Sant Joan i sembla que les festes no terminin mai.
Jo vaig passar la tarda del 21 de Juny (dimarts) a la platja escoltant música clàssica amb la A. i una de les seves amigues i la víspera de Sant Joan (dijous) amb la I.R., la C.E., la seva amiga N. i més tard les altres amigues B. i M.
El matí de Sant Joan (divendres) em vaig aixecar tard, fer el brunch amb la I.W. i la seva amiga M. i després em vaig encontrar amb la V.I. i més tard amb l'E.C. i les seves amigues. El dissabte al matí l'I.W. estava a casa, jo vaig fer una classe amb el R.T., l'I.W. va sortir i jo he estat passant la resta del cap de setmana sol a casa. He provat quedar amb algunes amigues, però sense molta sort i he estat passant el temps amb mi mateix, algo que no em passa molt sovint. He estat reflexionant sobre el pas del temps i com la societat post industrial s'ha estat estructurant i ha anat gestionant aquest temps. Aquí les fotos dels dies fins a Sant Joan.

L'abundància de combustibles fòssils ens ha portat una disminució del treball necessari per viure, una separació dels ritmes naturals i amb això una abundància de temps lliure per al oci. El concepte de 'treball necessari per viure' és interessant, perquè arribes a interrogar-te sobre què vol dir això. Jo ho faig des de fa molt temps i avui he tornat a llegir aquest post de fa 3 anys que més o menys parla de les mateixes idees que he estat pensant avui.
Tothom treballa molt o busca treball per a arribar al final del mes. Però si ho penses un moment t'adones de que lo que necessites per viure és menjar, beure, pixar, cagar i tenir roba per reparar-te del fred i un espai per a dormir. Al tenir temps lliure gràcies a la menor necessitat de treballar per a cobrir aquestes necessitats bàsiques l'esser humà s'ha trobat amb la necessitat d'omplir aquest temps i s'ha inventat moltíssimes activitats per fer-lo i ha arribat a pensar que aquestes també siguin necessitats. Des de viatjar fins a consumir cultura (pel·lícules, llibres, concerts, teatre, etc.). Des de tenir roba nova tot el temps fins a tenir sempre els objectes millors, la tecnologia més avançada, encara que no la necessitem: televisions, cotxes, estèreos, ordinadors, cuines, la casa més gran i bonica, jardí i sobre tot els últims anys telèfons amb sempre més funcions. Totes aquestes "noves necessitats" han anat creant nous treballs que es necessiten per a que tot això pugui existir. L'efecte final de tot aquest procés és sempre el mateix des de quan hi ha l'agricultura i som sedentàries. Abans hi havien aristòcrates i esclaves, després es van afegir propietaris i obreres i ara productors i consumidores. Des de els temps del sector primari fins al del sector terciari les coses han canviat molt i avui hi han molts més drets i possibilitats, però és així de debò? A més els últims segles tot ha estat gestionat per els bancs que amb el temps han anat agafant sempre més poder.

Aquest matí estava mirant un vídeo d'un home arreglant una dalla i em venia al cap la veu de la meva avia que sempre diu que quan ella era nena (abans i durant la Segona Guerra Mundial) la seva familia no tenia massa diners, però el menjar no li faltava i eren feliços. El temps que tenien s'utilitzava majoritàriament per a produir el menjar i també la roba (cultivaven el lli) i tothom sabia utilitzar les eines necessaries per fer-lo, cuidar-les i reparar-les.
L'art era artesania i l'artesania era art.
De fet, el vídeo del home amb la dalla ho va publicar F.G. un cusí de la meva mare, fill del germà de la meva avia, escrivint que a ell li havia ensenyat aquell mateix treball el seu pare. A mi personalment aquest vídeo em dóna molta pau.
Les activitats productives es celebraven amb festes, música i balls, es contaven histories i es feien jocs i les interactions socials es realitzaven dintre de la comunitat. No hi havia necessitat d'anar a escoltar un concert. O d'anar a la discoteca. O a menjar fora, perquè s'anava molt més a la casa dels parents i veïnes. Potser que s'interactuava amb menys persones que en una ciutat com Barcelona, però molt probablement aquestes interaccions eren de major qualitat.
Avui ocupem el temps amb el treball (amb uns horaris específics i obligatoris) la majoria de les vegades a espais tancats i al mig del ciment i aire impur. Lo que ens resta del temps l'ocupem amb l'oci, fent coses que ens fan sentir millors físicament i espiritualment i per fer-lo paguem diners que guanyem treballant.

Boig, no?!

Simplifiquem! 

2 commenti:

  1. Questo commento è stato eliminato dall'autore.

    RispondiElimina
  2. "Valeria Insarauto su Facebook: è da un po' che ti volevo scrivere i miei commenti rapidi sulla cosa, in italiano, ovvio ;)
    sono abbastanza d'accordo sul fondo del discorso, pero' ecco alcuni punti a cui mi ha fatto pensare la tua riflessione. prima cosa il concetto di "lavoro" e in contesto sociale nel quale lo si colloca. il lavoro ha un valore antropologico e sociale molto forte, che non in sé non si riassume al fatto di doversi guadagnare da vivere, ed è strettamente legato alla forma delle relazioni sociali ed economiche che lo plasmano, cosa che fa si che per esempio possano esistere forme di lavoro emancipatrici" senza dover necessariamente cadere nel discorso tipico "prima si stava meglio, il lavoro aveva piu' senso, le relazioni erano migliori, etc" (ogni società umana, in ogni suo tempo, ha le sue aberrazioni). che mi porta al mio secondo punto: le necessità umane sono complesse e ovviamente ce ne sono di piu' basiche e di piu' elaborate (e lo scegliere come utilizzare il suo tempo è forse tra le piu' complesse tra l'altro), pero' è chiaro che, e tu questo permaculturalmente lo sai meglio di me, queste esigenze non le possiamo coprire da soli, isolati, ripiegati su noi stessi - e personalmente credo che nel mondo in ci viviamo oggi non ha neanche tanto senso farlo -... necessitiamo beni collettivi, come trasporti pubblici, strade, centri medici, energia, istruzione (!!!!) - ma fosse per me anche il cibo dovrebbe essere un bene collettivo! - la cui produzione e mantenimento implicano mettere risorse in comune, tra queste il lavoro (per questo disapprovo totalmente quelli che come te saltano nella metro ;-p)... ragion per cui, e questo mi porta al nodo del mio pensiero sulla faccenda, la questione centrale mi sembra più il tipo di società in cui vogliamo vivere e che ci dobbiamo impegnare a costruire che non la scelta di lavorare o meno e la natura dell'ozio... anche perchè ora come ora viviamo in una società dove il lavoro, e di conseguenza ancora di più l'ozio, sono decisamente inaccessibili a una stragrande maggioranza di persone, vale a dire a quell'esercito di invisibili, schiavi del capitalismo (perchè purtroppo gli schiavi esistono ancora!!!), che non hanno minimamente possibilità di scelta (mi fa pensare che c'è un bellissimo film di Iñárritu che si intitola biutiful, è ambientato a Barcellona tra l'altro, rende bene l'idea). mi fermo qui ;)"

    RispondiElimina