La dictadura del oci

És el primer diumenge d’estiu, fa calor encara que no sigui insuportable i fora de la fenestra es veuen les copes dels arbres (tipuana tipu) dansar en la brisa de la tarda.

Aquest primer cap de setmana estiuenc arriba poc després de les celebracions de Sant Joan i sembla que les festes no terminin mai.

Jo vaig passar la tarda del 21 de Juny (dimarts) a la platja escoltant música clàssica amb la A. i una de les seves amigues i la víspera de Sant Joan (dijous) amb la I.R., la C.E., la seva amiga N. i més tard les altres amigues B. i M.

El matí de Sant Joan (divendres) em vaig aixecar tard, fer el brunch amb la I.W. i la seva amiga M. i després em vaig encontrar amb la V.I. i més tard amb l'E.C. i les seves amigues. El dissabte al matí l'I.W. estava a casa, jo vaig fer una classe amb el R.T., l'I.W. va sortir i jo he estat passant la resta del cap de setmana sol a casa. He provat quedar amb algunes amigues, però sense molta sort i he estat passant el temps amb mi mateix, algo que no em passa molt sovint. He estat reflexionant sobre el pas del temps i com la societat post industrial s'ha estat estructurant i ha anat gestionant aquest temps. Aquí les fotos dels dies fins a Sant Joan.

L'abundància de combustibles fòssils ens ha portat una disminució del treball necessari per viure, una separació dels ritmes naturals i amb això una abundància de temps lliure per al oci. El concepte de 'treball necessari per viure' és interessant, perquè arribes a interrogar-te sobre què vol dir això. Jo ho faig des de fa molt temps i avui he tornat a llegir aquest post de fa 3 anys que més o menys parla de les mateixes idees que he estat pensant avui.

Tothom treballa molt o busca treball per a arribar al final del mes. Però si ho penses un moment t'adones de que lo que necessites per viure és menjar, beure, pixar, cagar i tenir roba per reparar-te del fred i un espai per a dormir. Al tenir temps lliure gràcies a la menor necessitat de treballar per a cobrir aquestes necessitats bàsiques l'esser humà s'ha trobat amb la necessitat d'omplir aquest temps i s'ha inventat moltíssimes activitats per fer-lo i ha arribat a pensar que aquestes també siguin necessitats. Des de viatjar fins a consumir cultura (pel·lícules, llibres, concerts, teatre, etc.). Des de tenir roba nova tot el temps fins a tenir sempre els objectes millors, la tecnologia més avançada, encara que no la necessitem: televisions, cotxes, estèreos, ordinadors, cuines, la casa més gran i bonica, jardí i sobre tot els últims anys telèfons amb sempre més funcions. Totes aquestes "noves necessitats" han anat creant nous treballs que es necessiten per a que tot això pugui existir. L'efecte final de tot aquest procés és sempre el mateix des de quan hi ha l'agricultura i som sedentàries. Abans hi havien aristòcrates i esclaves, després es van afegir propietaris i obreres i ara productors i consumidores. Des de els temps del sector primari fins al del sector terciari les coses han canviat molt i avui hi han molts més drets i possibilitats, però és així de debò? A més els últims segles tot ha estat gestionat per els bancs que amb el temps han anat agafant sempre més poder.

Aquest matí estava mirant un vídeo d'un home arreglant una dalla i em venia al cap la veu de la meva avia que sempre diu que quan ella era nena (abans i durant la Segona Guerra Mundial) la seva familia no tenia massa diners, però el menjar no li faltava i eren feliços. El temps que tenien s'utilitzava majoritàriament per a produir el menjar i també la roba (cultivaven el lli) i tothom sabia utilitzar les eines necessaries per fer-lo, cuidar-les i reparar-les.

L'art era artesania i l'artesania era art.

De fet, el vídeo del home amb la dalla ho va publicar F.G. un cusí de la meva mare, fill del germà de la meva avia, escrivint que a ell li havia ensenyat aquell mateix treball el seu pare. A mi personalment aquest vídeo em dóna molta pau.

Les activitats productives es celebraven amb festes, música i balls, es contaven histories i es feien jocs i les interactions socials es realitzaven dintre de la comunitat. No hi havia necessitat d'anar a escoltar un concert. O d'anar a la discoteca. O a menjar fora, perquè s'anava molt més a la casa dels parents i veïnes. Potser que s'interactuava amb menys persones que en una ciutat com Barcelona, però molt probablement aquestes interaccions eren de major qualitat.

Avui ocupem el temps amb el treball (amb uns horaris específics i obligatoris) la majoria de les vegades a espais tancats i al mig del ciment i aire impur. Lo que ens resta del temps l'ocupem amb l'oci, fent coses que ens fan sentir millors físicament i espiritualment i per fer-lo paguem diners que guanyem treballant.

Boig, no?!

Simplifiquem! 

Espermatozoides

El otro día tenía cita con V.I. para ir a ver una película (El olivo, que luego resultó ser buena) y nos citamos en la Plaza de la Universidad. Yo llegué antes de lo que pensaba y

me puse en el banco de piedra al lado de la salida del metro en el medio de la plaza para seguir leyendo. Al mismo tiempo escuchaba música; ningún álbum en particular, sino canciones que venían saliendo de forma aleatoria. La única que me acuerdo es London Calling, quizás por la potencia de esta canción, quizás porque me hizo pensar en los días de guerrilla de hace unas semanas en Gràcia. Aquí un artículo escrito por la querida Marina Rubio (en inglés) que explica muy bien lo que pasó. Esa canción puede ser la banda sonora mientras lees este post.

Así como me estoy yendo del camino principal de este post, así se iban mis pensamientos en la Plaça de la Universidad, mientras intentaba leer Permaculture – Principles and Pathways Beyond Sustainability de David Holmgren que llevo intentando leer desde Enero 2015 y todavía estoy al 64%. No puedo no hacer conexiones entre las cosas que me pasan, contrariamente a lo que dice este cómico americano, de hecho muy bueno. 

De vuelta al banco, a la música, al libro, a la espera de V.I. y a la idea central de este post.

Me di cuenta que no era solo la música lo que me distraía, ni la contundencia y la densidad del libro de Holmgren, ni la espera misma. Había algo más, una presencia que me rodeaba. En la parte de la plaza delante mío había muchísimos chicos es sus skateboards (15? 20?)

Esperando la eyección y la competición

entre los 20 y los 30 años y me puse a reflexionar sobre ellos. Antes de todo al observarlos sin mucho interés mientras leía me di cuenta de que eran todos chicos. Ni una sola chica. 

Por lo menos aquí en Barcelona no es nada común ver chicas en el “esquéit”. Mientras hacía esta reflexión me fijé que en pocos minutos, además de los chicos que seguían dando vueltas sin parar, había visto una chica y un chico, saludarse, darse dos besos y marchar, dos chicas encontrarse, abrazarse y marchar y otras dos chicas abrazarse y marchar. Se me estaba formando en la mente una imagen y estuve pensando que en las dinámicas de los chicos veía un patrón muy claro: ellos estaban allí todos juntos pero cada uno por su cuenta intentando hacer lo que hacían los demás y de hacerlo mejor, para que después los demás intentaran imitar al que lo hacía mejor y superarlo. “¡Yo tengo que ser mejor que los demás!” parecía estar pensando de forma no cociente cada uno de los chicos. La imagen que por fin tomó forma en mi cerebro fue la de los espermatozoides. Claro, ¡era un patrón muy evidente! Así como los espermatozoides, cada uno de los chicos intentaba ser mejor que los demás, un patrón muy común en la sociedad hecha mayoritariamente de y por el hombre. Un patrón que va totalmente en contra de uno de los principios de diseño de David Holmgren que me gustan más: Integrar más que segregar.

La teoría del seguir la masa y querer ser mejor que los demás se confirmó poco después. Yo estaba sentado a unos 3 metros de la esquina del banco más cercana a la salida del metro. Uno de los chicos/espermatozoides, vino desde la derecha, saltó poco después de donde estaba yo, tocó el banco hasta la esquina y volvió al suelo. 16 segundos después otro chico intentó hacer lo mismo, pero no le salió igual de bien, casi se cayo y su esquéit se movió un metro hacia mi, antes que él pudiera recuperarlo con embarazo. Siguieron dando vueltas junto a los demás y unos minutos después la escena se repitió. El mismo chico hizo el mismo ‘trick’ y el mismo segundo chico intentó imitarlo, esta vez con resultados incluso

peores, dado que se cayó y el skateboard se movió rápido hacia mi, golpeándome en el tobillo. El chico se disculpó varias veces, yo gruñí unas veces siendo al mismo tiempo feliz de que mi teoría y mi metáfora se demostraran acertadas: que la competición, aunque no abierta, es más negativa que positiva y que efectivamente los chicos se portaban como sus gametos los espermatozoides: ¡a ver quien gana! Una guerra de egos.

Unos minutos después llegó por fin V.I., nos abrazamos y compartí mis reflexiones y metáfora mientras moviéndonos hacia el cine y el resto de la noche.